-Aquell surfista. Allà a Matosinhos, tot sol. Deu ser gelada aquesta aigua, però m’agradaria veure això ple de surfistes...
Estàvem a peu d’obra de l’Avenida Marginal do Porto mirant l’Atlàntic. Era l’inici. Un munt de terra remoguda per recuperar una topografia perduda, per trobar una relació franca amb el mar. Tot eren problemes, presses i nervis, però en Manuel es va fixar en aquell surfista. Jo estava una mica preocupada perquè l’obra avançava molt de pressa. Quan es treballa per una fita i una data d’inauguració marcada -llavors era la capital cultural europea de Porto 2001- no hi ha temps a perdre; però en Manuel continuava mirant aquell surfista…
L’obra va acabar, o la van fer acabar, en la data prevista. Al principi tot eren dubtes: un viaducte sobre el parc? Una nova platja? Un passadís de fusta que descobreix les roques? Una enorme xarxa que marca la continuïtat amb Matosinhos?

Un edifici obert per passejar? Però a poc a poc la gent va començar a apropiar-se’n. Aquell any 2001 va ploure molt i no va ajudar gaire. L’estiu següent, els que passejaven pel Parque da Cidade de Porto, sense voler-ho, arribaven a la platja; uns altres vaguejaven per la marginal de Foz i, sense adonar-se’n, ja eren a Matosinhos. Ja no ho feien amb cotxe sinó a peu o amb bicicleta. Llavors, van aparèixer ells!

No sé molt bé quan van arribar, si a l’estiu, a la primavera o, potser, a la tardor; si aquell any o al següent. Però la veritat és que avui són molts els surfistes que es reuneixen i es llancen per buscar les onades allà on érem removent la terra. Alguns amics meus, ja amb quaranta anys, han començat a practicar el surf. Direu que és moda, segurament... però jo sé que el Manuel ja se’ls havia imaginat en aquell mateix lloc. Si els voleu veure, veniu a Porto.